EL FLABIOL VALENCIÀ A L'ESCOLA

Des de la dècada dels anys 80 s’està duent a terme un ressorgiment de la música tradicional a les nostres terres, en concret de la dolçaina com a instrument popular. El flabiol, instrument utilitzat pels dolçainers els primers anys d’estudi, és un instrument igualment tradicional i valencià però bastant més desconegut. 

Ara bé, des de fa pocs anys, ha anat creixent l’interés per l’ús d’aquest instrument tradicional valencià en l’àmbit escolar, doncs les seues característiques són idònies per a l’ús infantil i així es potencia per una banda, el resorgiment d’aquest instrument i per l’altra la facilitat d’interpretar la música tradicional valenciana. 

Des de poc més de 7 o 8 anys, l’interés per introduir el flabiol a l’escola ha anat escampant-se pel territori valencià. Però canviar la típica flauta dolça alemanya pel flabiol no resulta un pas fàcil per als mestres: el desconeixement de l’instrument, la manca de recursos o la por als canvis en general impedeixen la normalització de l’instrument a l’escola. 

Tot i això, cert és que cada curs escolar són més les escoles que s’animen a implantar el flabiol com a instrument melòdic a les aules de música.

MÚSICA I TICs

Les noves tecnologies han anat incorporant-se a poc a poc a les nostres aules. Les possibilitats que obrin els últims avanços tecnològics (ordinadors, internet, programari de diferents aplicacions, pissarres digitals, càmeres de vídeo i fotos digitals, etc.) constitueixen una font de recursos d'ineludible exploració per al professorat del segle XXI. L'àrea de Música, privilegiada beneficiària d'aquests avanços tecnològics per les perspectives de motivació, creació i reproducció que abren, no pot ni deu quedar-se al marge de la recerca de quantes possibilitats de creixement musical ofereixen aquests recursos al seu alumnat. 

LES COMPETÈNCIES BÀSIQUES

La competència és la demostració de la capacitat. Les capacitats s’integren en processos cognitius, afectius, socials i funcionals. Ser competent és utilitzar allò que s’ha aprés per a resoldre situacions reals i exigix: saber, fer i voler. La competència es demostra en els escenaris vius d’un context real. En el marc de la proposta realitzada per la Unió Europea, s’han identificat huit competències bàsiques. 

1. Competència en Comunicació Lingüística: el desenrotllament d’esta competència comporta el domini de la llengua oral i escrita en múltiples contextos i l’ús funcional de, almenys, una llengua estrangera. 

2. Compètencia Matemàtica: el desenrotllament d’esta competència suposa aplicar espontàniament, en els àmbits personal i social, aquelles destreses i actituds que permeten raonar matemàticament.

EL CANT VALENCIÀ D’ESTIL

El cant valencià d’estil naix en l’últim terç del segle XIX, a partir de formes més senzilles del folklore musical autòcton. És una forma de cant de gran virtuosisme per l’acusat desenvolupament melismàtic, per la seua llibertat rítmica i que guarda la vitalitat de la improvisació melòdica sobre diferents vares o estils.

El cant d’estil naix en aquella època en què s’està produint el canvi d’una societat tradicional a la societat industrial. Naix el fonògraf, la ràdio, el món del disc. En aquell moment en què les músiques de tradició anaven perdent les seues funcions al mateix temps que anava canviant la vida, ací sorgeix aquesta forma de cant, que, assumint els elements més genuïns del llenguatge musical de la nostra tradició, es converteix en un producte sofisticat i genera una nòmina de cantaors d’una gran altura tècnica i un contacte profund amb la població.

INFLUÈNCIES EN LA MÚSICA TRADICIONAL VALENCIANA

Al País Valencià, com a part integrant de la zona central mediterrània, conviuen elements musicals el nord i del sud. Conviuen fusionant-se; i d’alguna manera, perviuen formes diferenciades. 

Les generacions actuals han heretat repertoris de clara ascendència nord-mediterrània: els romanços,  la cançó narrativa en general, les formes cançonístiques més recents (nadales, pasqüeres, recitatius infantils) mostren una tipologia melodicorítmica europea. Fins i tot, molts textos i arguments són comuns a algunes àrees veïnes de la zona central (Mallorca, Aragó, Catalunya, Occitània, Itàlia septentrional). 

ALGUNES DANCES I BALLS TRADICIONALS VALENCIANS

El ball tradicional valencià és tot el conjunt de balls que el poble valencià ha assumit com a propis i que han anat transmetent-se de generació en generació. La major part d’ells solien interpretar-se en qualsevol ocasió festiva, com les reunions de familiars o d’amics, celebració d’onomàstiques, matances, collites, etc. A més, podien fer-se a l’interior de les cases, al carrer, davant les portes, o a les eres de batre.

Les Jotes: La jota és un cant quasi sempre ballable, que s'estén per totes les comarques espanyoles, que apareix a finals del segle XVIII arraconant a altres balls més antics.

Alguns moviments bàsics d'aquest ball són les passades, el valseo (amb la parella solta o agafada) i les rondes. Com a exemples de jotes populars podem citar la Jota de Banyeres, Jota de Xixona, Jota Coliveria, Jota Bonica, Jota del Castellut, Jota de Sella, Jota de Benimantell..." 

CONSTRUCCIÓ D'INSTRUMENTS MUSICALS AMB MATERIALS D'ÚS QUOTIDIÀ

L'exploració de sons obtinguts mitjançant la utilització d'objectes quotidians ha conduït als principals pedagogs musicals a la fabricació d'instruments més o menys senzills, construïts amb objectes i materials usats en la vida quotidiana, que és un procediment ideal per a ampliar l'educació sonora dels alumnes.

És una activitat molt adequada, ja que involucra als alumnes d'una forma directa i immediata, i fa que se senten en tot moment protagonistes del fet musical. Construir certs instruments no és una tasca difícil; el que no resulta senzill és obtenir un instrument amb bon so. Per a açò és necessari respectar la correspondència entre les parts que ho componen, de l'ocupació dels bons materials i d'una bona fabricació.

LES RONDALLES COM A RECURS EDUCATIU

QUÈ ÉS UNA RONDALLA?

És un relat o narració en prosa que normalment es transmetia oralment. Té caràcter anònim i conta fets imaginaris, desenvolupats amb uns personatges, un argument i un espai determinats. Pertanyen a un patrimoni col·lectiu que remet a la cultura indoeuropea.

Els valors suprems de l'amor, la fidelitat i l'amistat són temes molt comuns.