Les generacions actuals han heretat repertoris de clara ascendència nord-mediterrània: els romanços, la cançó narrativa en general, les formes cançonístiques més recents (nadales, pasqüeres, recitatius infantils) mostren una tipologia melodicorítmica europea. Fins i tot, molts textos i arguments són comuns a algunes àrees veïnes de la zona central (Mallorca, Aragó, Catalunya, Occitània, Itàlia septentrional).
Tanmateix, la música del sud té presència en el repertori: les cançons de treball agrícola (de batre i de llaurar) amb tipologia oriental, construïdes sobre modes que perviuen en els móns àrab i turc.
Vist així, podria semblar que la música nord té més pes en la nostra tradició present que no la del sud. Però hi ha una altra realitat que encara fa doblar la balança a l’altre costat. El cas és que quan la població interpreta tota aquella part del nostre repertori d’estructura europea, ho fa amb un instint profundament del sud, de manera que tant les polifonies com els romanços i qualsevol altra peça de procedència del nord assoleixen l’aspecte d’aquell color terra que mostrava el sud del mapa mediterrani.
No hay comentarios:
Publicar un comentario